Aquests dies veiem estorats, almenys una part de la societat, com es cremen ciutats en defensa del raper Hasél per una condemna sense cap mena de dubte injusta i desproporcionada (ull, fixem-nos només amb les condemnes amb referencia a les lletres de les seves cançons, i no d’altres el qual desconec). Però també podem veure unes càrregues policials molts cops desproporcionades ja que semblen més per a provocar i fetes contra a tort i a dret que altra cosa.
Tan mateix, crec que és oportú fer una reflexió sobre que està passant socialment entorn als poders, pensar sobre perquè una part de la joventut surt al carrer a reclamar de forma més enfurismada que mai, però el que em preocupa, perquè en surt pensant que els estaments públics ja no són dignes en una societat democràtica. I aquesta reflexió és important, ja que la democràcia liberal es fonamenta en uns poders, en els quals uns representants se’ls hi cedeix temporalment per part de la societat un lloc per a que vetllin pel be de tots.
Què passa si una societat ja no hi creu amb aquestes institucions? Ho tenim clar? La resposta és que s’acaba la democràcia o l’esperit democràtic, es trenca el pacte que ens vàrem donar tots plegats per conviure uns i els altres amb uns drets i unes llibertats i s’inicia un altre sistema molt més restrictiu, més dictatorial.
Però aquí el problema ja no és tant que una part de la societat estigui disconforme en un fet, en aquest cas en sentencies judicials, les quals són l’espurna que incendia tot plegat, si no que les generacions que venen, veuen el seu futur fosc, i quan es fosc, res et fa pensar que pots perdre, ans el contrari sempre es veu més a guanyar.
Si la pandèmia ens va fer parar en sec tot el nostre sector econòmic i a tota la societat amb les seves relacions personals, potser hem de fer tots plegat les reflexions oportunes de com estem deixant tot plegat per que aquestes generacions ho vegin així.
Si, és cert que jo vinc d’una generació de la qual se’ns va vendre que estudiant i amb esforç avançaves cap a una societat pròspera i on cada generació era millor que els seves antecessores, i el dolent és que ens ho vam creure i vam seguir caminants sense mirar que tot plegat era una quimera, una hipoteca generacional que tenia un preu del qual al final s’ha de pagar.
Les conseqüències que tenim per avançar sense observar és que actualment ens afrontem a uns problemes grandiosos com a societat i de dimensions estratosfèriques, crisi sanitari (pandèmia o multi pandèmies), crisi econòmica, crisi mediambiental, crisi institucional, crisis i més crisis que com he esmentat fan que el nostre món sigui fosc i hipotecat.
Tot plegat n’hauria de marcar l’inici d’unes reflexions molt profundes i senyalar uns objectius clar, perquè tot plegat ja comença a ser el nostre món, ja no són aquelles promeses incrustades a les nostres ments, això ja no és ni just ni assumible per nosaltres i molt menys per aquestes noves generacions que volen futur.
Ja no es tracta d’unes sentencies i d’uns poders que s’han allunyat de la societat si no d’un espectre de la societat que està demanant a crits, pedres i foc que volen un futur més clar i que la política, la democràcia no els hi ha de donant. Hem de cercar urgentment solucions, si no, ens veure’m abocats en un punt de no retorn que tots lamentarem. No en serà fàcil, la política sempre ha anat lenta, però ara toca posar llum a la foscor i les generacions que venen s’ho mereixen, si no en som capaços apartem-nos per que ens atropellaran per contemplar el que vàrem ser sense mirar el que hauríem de ser.
(Fotografia portada extreta de LV. Autor David Zorrakino / EP)
EDUARD ROBERT ODENA 